Catalina Ferrer Nadal, "na Cata"

                                                                                                                    Llicenciada en Història de l'Art

28 anys

Creadora de la marca “Yellow car”

Viu de fer repassos i dibuixa cada dia

http://catalina-yellowcar.blogspot.com/

Pujar l'estreta escala interior que et condueix al seu taller de feina, resulta un cert procés de transgressió, com passar una barrera o un petit túnel; deixes quelcom al darrere per entrar en un nou espai, un espai personal i íntim, en aquest cas l'espai dels personatges de na Cata. Després de la recepció ens asseiem a la taula de feina i...

On neix?

Sempre he dibuixat, de fet vaig fer batxillerat artístics, aleshores molts ho feien a contrapèl dels seus pares, en el meu cas no...llavors vaig tenir una professora d'història de l'art que em va agradar molts, i davant la bifurcació belles arts - història de l'art, vaig optar per la segona...segurament la professora hi va incidir...

Vaig estudiar moltíssim, m'interessava, sobre tot l'art contemporani...realment mai vaig deixar de dibuixar, en els llibres, en els marges, en són testimoni....

En haver acabar vaig gaudir d'una beca i veig fer feina a la Fundación Juan March, en el Museu d'Art Contemporani de Palma, dos anys de becària i altres tres amb contracte...

I?

Feia feina en el camp dels projectes educatius, érem quatre i intentàvem aproximar l'art contemporani a la gent, tant si eren nins de tres anys com nins o persones de seixanta-vuit, una tasca ben interessant.

Que et va deixar?

Uf!, vaig aprendre moltíssim, des de com funciona un museu i tal vegada, el que més me va ensenyar va ser el contacte amb els artistes, va ser una passada!...i a més érem bons amics, sobre tot amb una persona en concret, m'ho va ensenyar quasi tot. El repte era apropar una mateixa obra a gent ben diferent, i aquesta tasca ens aportava sorpreses, no sempre els més agraïts eren els que, d'entrada ho podien ser; moltes vegades, els de classe social més baixa o els mateixos infants, al estar més nets de prejudicis, es mostraven més permeables a les nostres propostes...

I?

I s'acaba el contracte i quedes com es diu, amb una ma al davant i una altra al darrera. Ara l'excusa fàcil és el tema de la crisi...suposo que si cerques feina i en vols fer sempre en trobes, però, crec que tampoc no es tracta de fer qualsevol cosa, després de tant d'estudiar...no ho sé, potser hi ha cosa de vanitat en aquest raonament, però és així...jo som molt xerraire, eh!...

Amb les classes de repàs m'ho pas bé, m'agraden els al·lots i també aprenc molt d'ells...més jo d’ells que ells de jo, segur!

Aprens?

Si, et posen en qüestió tot el temps, el seu permanent demanar “per què?” incita a fer-te preguntes...hi ha de tot i moltes vegades també acabes essent una mica confessora, de mica en mica es van amollant i et conten les seves coses...no sempre és així, eh!

Sí, m'agraden els nins...de fet sempre he fet feina amb al·lots, potser això em ve d'aquells anys d'escoleta d'estiu...i encara m'agraden més els adolescents, quan es troben en aquest període més delicat...

T'agrada la feina?

Sí, si no passes gust tu, no en passa ningú!

L'altra cosa són els dibuixos...

Si, si continua...

Amb els dibuixos he passat per diverses etapes....perquè vegis que hi ha un poc de tot (i comença a obrir quaderns que té per damunt la taula), són coses molt diverses, estant en el museu, al entrar en una obra singular, moltes vegades l'autor t'influenciava, no perquè els volguessis imitar, si no perquè aquella determinada manera de veure l'art i la creació et suggerien noves formes i camins, veus, per exemple aquí hi ha tota una sèrie de dibuixos i colors condicionats per l'obra de Barceló.

Com ho fas?

Bàsicament són dibuixos automàtics, cada dia faig dibuixos, una vivència, una cançó et suggereix una cosa o altra...

I l'estat d'ànim?

Bàsicament cerc amb la feina, pots estar més d'humor o menys...,però van sortint cosetes...home hi ha moment en que no pots, si estic “depre” no faig res, no em surt, o si tenc una cabòria important o transcendent en el cap no puc dibuixar... Ho faig de manera molt automàtica però també molt seria

Seria?

Si diria que dibuixo per necessitat. No es que em faci ganes dibuixar, em surt inconscientment, no te n'adones i dibuixes...

En Llorenç, el meu germà, també dibuixava, realment dibuixa millor o copiava millor que jo, és destre, en sap més...en canvi jo faig coses que em semblen més gracioses, ell te més tècnica i jo més imaginació

A vegades, ambdós dibuixàvem mirant la tele, jo no copiava els personatges, però aquells personatges i el moviment em suggerien formes i colors; són diferents processos...però sempre amb el llapis a la mà, amb un llapis ho pots fer tot, la frescor que aconsegueixes amb un llapis és total... Quan tenc els quaderns plens llavors els miro i d'una imatge en surt una altra i així vas depurant...això era el que feia l'any passat enguany m'he centrat més amb les historietes, com la de la taronja assassinada per l'exprimidor...

D'on ve la passió pel dibuix?

No ho sé... home, tant ma mare com mon pare fan feines manuals, són persones hàbils, ma mare potser es més creativa i mon pare es més manetes, investiga com fer les coses....potser ve d'aquí. Deu venir des “gorrions” (assenyala amb una rialla de complicitat i fent referència a Guillem Nadal) lo del dibuixar. no ho sé...

Aquí amb el que he jugat més ha estat... mirar dibuixos animats, jugar a futbol (que ja ho he deixat) i dibuixar... Si lo de dibuixar és un acte quotidià, com rentar-se les dents...i no hi ha més retòrica hi ho faig perquè m'agrada i m'hi sent be...

Com evolucionen les etapes?

Per intuïció, veus quan arribes a un punt en que t'exigeix esforç, que deixa de ser quotidià i dur, ja està!, tampoc no es tracta de copiar-te a tu mateix... Mentre flueix, aquesta és la paraula, mentre vagi sol va bé, i si no canvio... Veus, l'any passat feia això (ho diu assenyalant els dibuixos d'un quadern), ara seria incapaç de fer-ho..

Procés evolutiu, no ho sé, no m'ho he plantejat, depèn de les ganes, del fluir...canvies de procés segons vulguis fer una o altra cosa, sense deixar l'estil; veus jo faig dibuixos de traç ràpid, petitons, amb cert aire fresc i caòtic...si, aquest podria ser el meu estil, a partir d'aquesta base, puc fer una cosa o en puc fer una altra...

Com coneixes que està acabat?

Tal vegada és una perogrullada però diria que l'equilibri s'aconsegueix en el moment en que no pots afegir ni llevar res sense que aquesta acció trastoqui el sentit... això és molt clàssic de fet...

I dels dibuixos a les camisetes que me'n dius?

Ja fa molts d'anys, quan estudiava, que en els estius pintava camisetes, però després ho haig deixar...fins que se'm va ocórrer ajuntar els dibuixos actuals amb aquella vella tècnica de les camisetes. Ho vaig veure com una manera d'obrir portes i de guanyar algun dobleret...

I apareix la marca “Yellow car”

Bé resulta que vaig conèixer un japonès que venia aquí els estius, el primer estiu que vaig anar a veure'l a Inca hi vaig anar amb el 4L de mon pare i li va fer molta de gràcia, tanta que s'hi va fer fotos....a l'any següent m'hi vaig presentar amb un altre i ell no va parar de demanar pel Yellow car...és sonor i és divertit!

Vaig començar posant part dels meus dibuixos sobre camisetes amb aquesta marca... Anam a fires i també tenc punts de venda a Manacor, Palma (2) i Barcelona (2); les vendes van més o manco bé, pensa que bàsicament són camisetes d'estiu...i a les fires...bé, tenc la sort de tenir molts d'amics i tots col·laboren! (diu rient) . L'experiència de Yellow Car em condueix al “Yellow world”, que pretén ser una col·lecció de dibuixos sobre objectes quotidians....i d'aquí a les vinyetes o dibuixos amb coses que passen però tretes de context... “Yellow world” vendria a ser una sèrie de dibuixos de la marca “Yellow car”, centrada en l'animació d'objectes inanimats, veus, aquests seria el que sent una peça de dominó quan totes les altres li cauen a sobre...aquestes situacions esperpèntiques, i absurdes que veiem de petits amb el meu germà i que, precisament per això ens feien gràcia. És la recreació de la quotidianitat que passam per alt.

A quin ritme? Un cada dia...depèn una mica del dia, però quanta més feina fas més te'n surten, un dibuix et porta a un altre, i així...i quan no hi ha continuïtat és quan s'acaba

¿De tot, que és el que et resulta més gratificant, contemplar el dibuix fet, el resultat de la venda...?

El procés de fer el dibuix!. Està bé vendre, que la gent et digui que li agrada també i a més et reporta uns doblers per continuar...però el que m'aporta més és el procés.

Quines condicions de feina necessites?

M'agrada el silenci, i també la música si està molt baixa, que quasi no es senti, si no em despista...m'agrada molt el silenci. A més et permet destriar tots aquests renous adherits, com ara el d'aquesta màquina que es sent, i quan passa gent pel carrer xerrant fort...

Estar bé tu i estar tranquil·la; saber que estic fent el que faig sense impediments...no puc dibuixar si, per exemple, demà tenc un examen...

Com hi poses color?

Al ser petits, els escanejo i, a vegades els colorejo, intentant fer el que faria un nin petit, amb el GIMP que és un programa gratuït...el que tu vols dir t'assenyala la tècnica que has d'emprar...veus (estira la mà sobre la prestatgeria i treu una carpetilla de plàstic plena de cartolines), m'agrada llegir, i això em va portar a fer una sèrie de llibres...aquí, amb aquesta escala, volia representar la importància i la dificultat d'anar adquirint coneixements...

Els mots en anglès son afegits complementaris, el que te força és el dibuix...

Has pensat de publicar tota aquesta feina?

Sí, a vegades ho he intentat; em vaig posar en contacte amb una editorial de contes infantils, també vaig fer un projecte per il·lustrar obres de teatre; m'he presentat a concursos de còmics...però no ha acabat d'anar bé

I és així que, xerrant xerrant surt la possibilitat i la proposta de publicar algunes vinyetes a “Flor de card”. Es mostra interessada i, d'alguna manera pactam en que pensi un nom, una temàtica i un format, puix podria ser una manera de mostrar el que fa i a la vegada enriquiria la publicació local