Antoni Genovart

Antoni Genovart Espinosa

50 anys. Casat. 2 filles

Nascut a Artà viu a Sant Llorenç des de l'any 1987

Viu del treball en una empresa constructora i als horabaixes fa classes de Xeremies a diversos pobles del Llevant

Series capaç d'assenyalar, sense pensar, els teus cinc moments vitals?

Començar a fer feina als 14 anys a s'Eurotel, des de llavors ençà no he parat!. Noces. Naixement de les filles. Contacte amb les xeremies a l'any 96, com saps els contacte amb la música és de sempre... i la mort del meu germà major, a l'any 99; són les coses que, ara mateix em venen al cap. Si es descompta família i feina, la música és l'activitat que més ha sabut omplir la meva vida.

On neix?

Potser devers els deu anys, en que vaig començar a tocar la guitarra. Vaig veure que hi tenia certa facilitat i que m'agradava... Arrels musicals? no. El meu padrí jove tocava la trompeta i era el director de la banda de tambors i cornetes d'Artà, però no va ser mai un referent. Si hagués de cercar arrels potser aniria a pegar al Pare Coll un frare que hi va haver per Artà i que tenia idees modernes, llavors jo hi anava a escola a cas frares, i devers els anys setanta hi va haver una sèrie de frares joves que volien introduir música jove a les esglésies, música americana, espirituals negres...
el Pare Coll ens volia ensenyar a tocar guitarra per donar nous aires a les misses.

Vaig començar i vaig veure que no m'anava malament, no en suposava gaire esforç, o millor, l'esforç que em duia em gratificava... d'aquell grupet que vàrem començar n'hi ha hagut uns quants que ens hem dedicat a la música, i alguns d'ells ho han fet en pla professional.

Un músic neix o es fa?

Es el tòpic, jo crec que són les dues coses, d'una banda hi has de tenir certa facilitat, però el món que et volta t'ha d'ajudar...

Aquí fem un petit parèntesi, puix li vaig comentar una lectura recent on s'assenyalava que les darreres aportacions de la neurociència evidencien que el cervell es va modificant i que, per exemple, la música, amb la seva complexitat de treballar diversos camps alhora, ajuda a desenvolupar determinades àrees del còrtex detectables amb els actuals sistemes d'anàlisi. Ell escolta i assent suaument amb el cap per afegir..

Si, exigeix molta concentració i diversificació, amb la mà dreta fas una cosa, amb l'esquerra una altra, a més has de llegir, has d'estar pendent del ritme, del que es mou i t'envolta... sobre tot si toques amb altra gent... I per arribar a aquest punt necessites la disciplina: entrenament i dedicació per arribar a dominar l'instrument. És semblant al procés de conduir que hi has d'anar de mica en mica per aconseguir fer coses diferents al mateix temps: embragar, accelerar, canviar marxes, guiar el volant... i tot això mentre xerres amb l’acompanyant. Però, en el cas de la música no és com anar amb bicicleta, que n’aprens per a tota la vida, a la música no la pots abandonar, sempre has d’estar estudiant, assajant... i sempre has d'intentar anar a més.

On et porta l'afició?

M'acompanya... Quan em vaig casar i vaig venir a viure a Sant Llorenç no hi coneixia gairebé ningú, i es clar, com em puc relacionar? I vaig pensar que a través de la Banda seria una forma natural de conèixer la gent i així vaig anar fent vincles musicals i, sobretot, de bona amistat. Hi vaig estar quasi deu anys.

I aquí es quan t'atreveixes en la composició?

Si, bé... no, això també és de sempre i neix a Artà. De jove solíem fer concursos de nadales i sa mestra de música m'agafava a mi per mirar de corregir un poc les cançons presentades; fer-ne de noves o completar amb connotacions una mica més agosarades alguna de ja feta.. i també vaig veure que m'agradava i que hi tenia certa facilitat... Però als catorze anys, i amb bastant pena per part dels meus pares, vaig deixar l'escola, em vaig negar a seguir estudiant! Volia fer feina. A partir d'aquí els meus estudis musicals varen deixar de ser formals... vaig estudiar harmonia i això... però els estudis formals eren incompatibles amb la feina. I així vaig decidir fer un poc de tot a dins el món de la música, però a manera de hobbie. De fet he passat per diversos instruments diferents, però l’haver d’estudiar dues o tres hores cada dia amb el mateix instrument, que és el que necessites fer per arribar al domini, no va per jo. M'he estimat més espipellar que aprofundir; quan un instrument me requereix molt d'esforç per a millorar el seu domini és quan el deix.

Encara que la meva formació no ha estat formal sempre he cercat l'ajuda de professors, vull dir que no he estat autodidacta... la música són matisos i tècnica, i si perds aquests matisos ho perds tot, cal que un professor t'ensenyi la tècnica i els matisos d'aquell instrument concret.

Com en tot, a vegades hi influeix la sort, bé no sé si dir-li sort. Quan vaig conèixer que es podia composar amb l'ajuda d’un ordinador, vaig quedar entusiasmat. Aleshores vaig moure cel i terra per veure com podria aconseguir un aparell d’aquells, però els preus dels ordinadors bons, o professionals, restaven fora del meu abast, vaig trescar fins que vaig trobar una placa musical que podia posar a dins l'ordinador que ja tenia; va ser un caprici perquè a la botiga el comanaren però fent de simples intermediaris, “si no funciona no en volem saber res”. Res, que vaig comprar la placa, la vaig connectar... i res de res, allò no va funcionar. Després de mirar i remirar un plànol que acompanyava la placa, vaig canviar una connexió: un interruptor IRQ, i ja va estar, allò va funcionar! Va ser pura casualitat perquè, després, m’en vaig adonar que mirava el ditxós plànol a l'inrevés. Vull dir amb això que el tema de la composició va venir un poc per casualitat, però, com sempre, has d'estar en el lloc adequat per poder tenir la sort que necessites.

Aquí aprofito per fer un altre incís sobre les aportacions de Castaneda i la necessitat d'estar a punt per poder engospar aquell centímetre cúbic de sort que adesiara passa per davant nosaltres.

Si, perquè et toqui la loteria has d'haver comprat bitllets, quan la sort et passa per davant l'has de pillar, però abans l'has de provocar.

Bé tenia l'ordinador, una filla que acabava de néixer i la meva dona me demanva com a regal una cançó, així neix la peça anomenada“Llucia”, que és el nom de la meva filla major.

Vaig gaudir d'experimentar en el seu muntatge, pensa que, aleshores, els medis eren molt limitats... un any de feina per quinze minuts de cançó... amés ningú me podia ajudar, em vaig trobar molt sol. Amb els meus estudis molt rudimentaris d'harmonia anava fent, provant una cosa i l'altra, per assaig i errada anava avançant. A més, pensa que la tècnica que emprava aleshores no té res a veure amb la d'ara. La informàtica ha avançat molt. Però també suposava un repte l'enfrontament amb la màquina, apurar les possibilitats... t'ho havies de “currar” de valent!

De fet una altra de les meves aficions és la fotografia i també la vaig reorientar cap a l’ordinador, al Photoshop... és un repte... tant els programes de fotografia com els de música són unes paletes tan àmplies que et pots passar anys estudiant i encara hi descobreixes coses noves..

Ah! quan estava a la banda una temporada també em vaig dedicar a fer els cartells. Grafies fetes amb programes per MS-DOS, tot era molt incipient, una mescla d'artesania i tècnica. Necessitaves manya, bona voluntat, dedicació... llavors per als aficionats hi havia poca cosa... però fèiem els cartells amb il·lusió, m'atreia el tema dels cartells, l'objectiu fonamental era cridar l'atenció, havien de ser molt visuals...

Deia que va aparèixer la cançó “Llucia” i al caps d'un parell d’anys “Ocell de mar”, ja més treballada i completa. Gràcies al director de la banda que hi havia, Francesc Sapiña, gràcies al seu interès i també a l’interès que hi posaren tots els membres de la banda, vaig poder escoltar aquestes dues peces sonades per la banda de música de Sant Llorenç. Va ser molt emotiu poder escoltar aquella música que m’havia dut tanta feina i en la qual hi havia posada tanta il·lusió.

Però també va ser aquí quan em vaig desencantar un poquet. És el creador qui ha de tenir contactes per a poder tocar les peces. Has d'encalçar als músics, i naturalment al director, i has de demanar un favor per a que la sonin.

A dir ver, als directors sembla que no els van gaire bé les peces noves. Al veure que no hi havia sortida vaig seguir fent peces, però només a nivell personal i dins les meves possibilitats musicals...

I deixes la banda?

Si, vaig estar desconnectat de la música espectacle, però no de la música a nivell de consum personal... fins que a Sant Llorenç es va fer un curset de xeremies, el primer que es feia a Mallorca de manera formal. Va ser per una curolla personal d'en Mateu Puigròs, es batle, que es va obstinar en posar-ho en marxa, i curiosament, d’aquí va començar el boom dels xeremiers a dins tot Mallorca.

Era el curs 1996-97 que el feren aquí, a Sant Llorenç, a Ca ses Monges, a l'any següent anàrem a Son Carrió i, a partir de l'any 1998 molts de pobles varen començar a imitar el que s'estava fent aquí.

Però la idea va sorgir d'aquí, es cercaren professors i fins que els varen trobar, que no va ser fàcil! Llavors els xeremiers eren molt gelosos del seus coneixements perquè guanyaven molts de doblers fent sonades pels pobles, i per als turistes... però a mesura que entraven els joves, anaven desplaçant als més vells...

Com va ser que començares a estudiar la xeremia?

Record que jo no ho hi volia anar, aquell instrument era massa limitat i massa estrident per al meu gust. M'hi varen obligar dos amics meus d'Artà, els quals s’apuntaren al curset... i sa meva dona: “ves-hi i si no t'agrada, no hi tornis”.

Érem quatre alumnes i dos professors, en Teo Salvà i en Rafel Bauçà, eren una colla de xeremiers de per Palma, amb anys d’experiència, que també havien sonat amb el grup Coanegra (dels primers en intruir la xeremia dins un grup musical).

Hi vaig anar uns quants dissabtes, i la xeremia no em va convèncer. En canvi em va cridar l'atenció el flabiol i el tamborí, em va semblar divertit. Però els professors feien classes de xeremies, no de flabiol, de tal manera que en vaig aprendre a força de mirar i pispar.

Llavors la xeremia era una manera de fer reivindicació cultural, de recuperar una tradició, per això els xeremiers no eren gaire músics. En aquells temps s'ensenyava només a nivell personal o a les escoles de ball de bot, no a les escoles de música.

Musicalment, descomptant les transcripcions fetes per Joan Morey, hi havia poca cosa escrita.

La forma d’ensenyament que tenien els professors era mitjançant els moviments dels dits a damunt els forats del grall (bé, empràvem un flabiol de canya amb digitació de grall) per aprendre a sonar la cançó, però res de partitures. Tampoc no hi havia fabricants d'instruments, era pràcticament impossible trobar una xeremia nova, fins que en Joan Morey, de Sant Joan, s'hi va posar.

Encara ara estan afinades amb una tonalitat musicalment incòmoda: en Do sostingut. Això és debut a que abans s’empraven tonalitats altes perquè el so es pogués sentir de més lluny, s’utilitzaven tonalitats en Re5, que era la més alta que es podia aconseguir amb el grall de la xeremia. Més endavant al diapasó se l’hi baixà la freqüència (això es va fer a nivell mundial) i les antigues xeremies quedaren en un Re baix, o sigui, un Do sostingut. Quan es recuperà la construcció de xeremies, allà pels anys setanta, es va fer copiant les antigues (i poques) xeremies que hi havia a l’abast, i ningú es preocupà de veure amb quina tonalitat estaven fetes perquè això no tenia cap importància en aquells temps. Amb aquesta tonalitat quan sonen al carrer tenen un so més estrident, li solen dir un so més brillant, però, si vols sonar juntament amb altres instruments aquesta tonalitat no és útil, no colla amb cap altre instrument. Per tant avui en dia ja s’en fan en tonalitat de Do natural, la xeremia sona un pel més baix i no és tan estrident, el seu so és un poc més càlid, l’instrument és més fàcil d’afinar i sobretot, més musical.

I com ho fan en Núñez, n'Hevia?

Encara utilitzen tonalitats més baixes, en Si bemoll, així aconsegueixen un so més suau i no fan mal a les orelles. Tota aquesta evolució implica utilitzar gralls i canyets diferents, d'unes altres dimensions.

Bé, tornant al tema de les escoles de xeremies, amb els anys a l'escola de música d'Artà es va obrir l'assignatura de xeremies i, en Teo se’n va a obrir l’escola de xeremies de Palma (situada a l’Escorxador de Palma) i en Rafel es queda a Artà. A l'any posterior es va obrir l’escola de Petra que, encara ara, la porta en Rafel. Entre Artà i Petra varen fer un grup ben potent que tocava per les festes de Sant Llorenç, Son Carrió, Artà, Petra... jo no hi formava part, però em convidaven en algunes sonades puntuals...

I així vaig estar uns quants anys fins que, a l'any 2003, em varen cridar de Son Servera perquè l'escola de música necessitava un professor de xeremies.

Tampoc no ho volia fer, però la regidora de festes que hi havia, i que casualment era una companya de treball: “venga, ves-hi, només per començar, fins que en trobem un altre...”

I hi vaig començar amb certa desgana, però hi vaig trobar gent interessant... i la veritat és que me va acabar agradant l’ensenyament.

Però tu no tocaves el tamborino i flabiol?

Sí, i havia de ensenyar a sonar la xeremia! Per a mi va ser un repte, vaig començar a donar classes amb el que poc que sabia (quasi tot teòric, del que havia escoltat i après mirant als altres xeremiers), però, a mesura que me sortien problemes que no sabia resoldre... vaig veure que havia d’aprendre a tocar la xeremia perquè sinó ho havia de deixar anar tot. Record que la vaig tocar per primera vegada a les noces de n'Aina Llorer, aquí, a Sant Llorenç.

Al curs del 2004/05 vaig començar a donar classes a Sant Llorenç, la directora de l’Escola de Música era na Polita, me va cridar per venir-hi a fer classes i li vaig dir que no podia, que no tenia temps (idò?), me va contestar “a veure si m’agradaria veure que un xeremier de fora vengués a fer les classes a Sant Llorenç”, i la veritat és que no me va fer cap gràcia es pensar-ho. Al curs 2005/06 ja vaig començar a l’Escola de Música d’Artà, i al 2008/09 a la de Capdepera.

Espera, espera. I com t'ho muntes?

En lloc de mirar la televisió... vaig a fer classes (és molt més gratificant i profitós). Mira, ara mateix, els dilluns no faig res, aprofito per preparar les classes i descansar. He de dir que la xeremia és un instrument senzill d’aprendre, musicalment xerrant, de fet tenc varis alumnes que ben just, saben un poc de solfeig... i un parell que no en saben gens. Les classes són personalitzades, d’uns tres quarts d’hora per a cada alumne. Crec que és la millor manera de que en puguin aprendre. De tal manera que solc fer classes de 19:30h a 22:00h, més o menys. Els dimarts i dijous a Sant Llorenç, els dimecres a Artà, els divendres a Capdepera i els dissabtes matins, a Son Servera a partir de les deu, primer hi faig classes i després tenc assaig, dirigeixo el grup dels“Xeremiers des Puig de sa Font”.

Què, aquest puig, fa partió entre Son Servera i Sant Llorenç!

Sí, fou un motiu pel qual triàrem aquest nom, pensa que el grup el fundàrem entre llorencins i serverins. Ara també hi formen part alguns manacorins, un parell d’Artà i un parell més de Capdepera. Més o manco és gent dels pobles a on hi faig classes.

Com a curiositat, enguany tenc dos alumnes que venen des de s’Alqueria Blanca i des de Es Llombards (respectivament) a estudiar aquí, i possiblement s’integrin en el grup aquest proper estiu.

Ah, i gràcies al grup he començat, altra vegada, amb la creació musical. Ara faig peces per a xeremia. Fent feina amb un guió, es clar.

Un guió?

Si, és una partitura mestra, a on s’hi reflecteixen tots els instruments que han de sonar i o a on hi preveus els diversos sons. La intervenció del baix (trombó), un contracant (la tarota), les veus... tots els instruments reflectits sobre una mateixa partitura. El que faig és aplicar en el món de les xeremies el que vaig aprendre fent música per a la Banda.

I les sonau?

Sí, i tant. Bé, les cançons complicades no sempre les podem sonar al carrer. De fet, entre els oients del carrer, n'hi ha que pensen que sempre tocam la mateixa cançó. Per això tenim dos camins: quan anam a fira és una cosa, i quan pujam a un escenari és una altra.

En el carrer tothom ens sent, però ningú ens escolta, i malgrat tot, si a la festa no hi ha xeremies la gent ho nota. Hi fan falta. Les xeremies trenquen la fredor de l’ambient.

A una fira ens hi trobam més a gust, més distesos. Encara que la bulla que hi ha al carrer, el renou ambiental, les estretors i les empentes... ens obliga a sonar cançons més senzilles, menys compromeses. Aquests dies difícilment podem demostrar el que hem estat assajant durant tot l’any.

Però quan sonem a damunt un cadafal, un escenari, o dins una sala... on la gent ve per escoltar-nos la cosa canvia. Allà hi podem tocar cançons més delicades, més compromeses, encara que també és a on les imperfeccions surten i es noten.

El guió és una novetat a dins el món de les xeremies, avui en dia, en altres indrets utilitzen els meus guions i partitures que, tot s’ha de dir, abans no n’hi havia i avui en dia encara són molt escassos.

I de la revista “Es Grall, sa revista des xeremiers” que me'n dius?

És una revista trimestral que va néixer a Sant Llorenç a l'any 2009, i el que l’empeny és el llorencí Miquel Jordi Girart. La majoria de llorencins saben bé qui és.

Aquesta revista té la intenció d’informar del que es mou dins el món de les xeremies. I solament s'envia als subscriptors.

El meu paper és dirigir els continguts, hi aporto varis articles habituals, alguna entrevista... i entre Miquel Jordi i na Sebastiana Bonet, la seva dona, se'n cuiden de la resta.

Descomptant l'edició de l’antiga revista Albopas, que només s’editava (segons quins anys) per a ser repartida durant la Trobada de Xeremiers que es fa anualment a Sa Pobla, hi havia un buit informatiu. Moltes històries per a contar, molta cultura escampada que anava de boca amb boca, amb diferents versions d’un mateix fet. Tot el que es fa i s’ha fet a dins el món dels xeremiers i de les cornamuses en general... tot quedava enlaire, poca informació arribava als xeremiers. I moltes coses que es feien es quedaven sense reflectir enlloc. I aquí entra la nostra revista.

Antoni Torrents, el creador d’Albopas, ens va aconsellar, per evitar gelosies, que el director no tingués res a veure amb el món de les xeremies, per això vàrem cercar un director aliè a les xeremies, i trobàrem un filòleg de per Algaida, però ens va haver de deixar per anar a treballar com a guionista per a la televisió.

No obstant, amb il·lusió i una mica d’esforç estem aconseguint dur endavant aquesta revista, creada a Sant Llorenç, i que té la seu social al nostro poble. Ara mateix arriba a uns dos-cents xeremiers, arreu de tot Mallorca, i un bon percentatge de la tirada se’n va cap a Catalunya, on també hi té molt bona acollida.

I d'aqui la conversa deriva cap a la pàgina web www.xeremiers.com i cap a la seva tasca virtual (les pàgines web: Foners, Llorencins, Llatra, ses Paises, Antoni Genovart, Xeremies.eu, xerdemarratxi, Joan Piu, Pep Manel, ses Sitges....). Però això ja es per girar fulla i s’haurà de tractar en una altra ocasió.