CATIBEL NEBOT PUIGRÓS

 Natural i veïna de Sant Llorenç. 30 anys

Treballa d'infermera a l'hospital de Manacor

Com a cooperant d'una ONG ha treballat a Senegal (dos anys) i Haití

No sempre coneixem tot el que es mou en el nostre entorn. Però que no ho coneguem no vol dir que no existeixi; de fet la vila es plena de cors que bateguen rere anhels i quimeres. I potser una de les metes més encomiables i humanes és la que situa el benestar dels altres en el centre d'atenció.

La conversa amb na Catibel no solament ens aporta informació del que ha fet, si no que traspassa el llindar de la raó per arribar al sentir. Ens queda tant per aprendre, per viure!

Ens havíem citat per prendre un cafetò en el Bar Nou, del seus avis, com no podia ser d'altra manera i...

D'on surt això d'aprofitar les vacacions per anar a treballar a Africa?

No ho sé, tal vegada de petita on ja m'interessaven els documentals que veia de per allà. En acabar la carrera també vaig tenir la possibilitat i les ganes d'anar-hi a fer pràctiques, però hi havia les traves econòmiques...al final es complicat trobar temps.

Va ser una companya de feina que em va donar l'empenta: Catibel dia 15 de març vens amb jo! I així va començar la primera campanya a Senegal de l'any passat, després va venir l'experiència d'Haití i enguany altra vegada a Senegal.

Anar a ajudar, aquesta és la motivació i la finalitat. Aquí tot és tan fàcil!. Quan te n'adones que hi ha altres maneres de viure, vas reflexionant...si, és una manera d'intentar equilibrar; passar el que sobra a un lloc, a una altre on fa falta.

Quan vas arribar a Senegal per primera vegada, què hi trobares?

De tot d'una em va semblar un país desorganitzat; però després, comparat amb Haití, veus que no ho és tant. Es un país pobre, sense carrers, gairebé sense cotxes (i els que hi ha estan atrotinats), on la burocràcia és molt complicada...però funcionen, a la seva manera

I al gent?

De tot d'una un poc estorada i expectant (no era la primera vegada que veien blancs, la ONG DSR -Dentistes sobre rodes-, fa quatre anys que hi van), però contenta...

Et mirem amb ulls il·lusionats i es mostren molt agraïts per qualsevol cosa. S'ha de considerar que aquí estem acostumats a determinats serveis, tenim on anar a queixar-nos... però allà, d'això no tenen res. Per això s'alegren quan veuen que els vas a ajudar...

La ONG disposa d'un equip de dentistes, d'un equip mèdic on s'inclou d'infermeria que és on em situo jo, d'un equip d'educadors i els logístics que, a més d'atendre el muntatge del campament, també ajuden en feines diverses: arreglar la bomba d'un pou o el que sigui...

Lompoul és un poblet petit de devers dues-centes persones, de la zona de Kébémer, però allà la gent viu disseminada, i a més venia gent de tota la comarca, n'hi havia que feien una cinquantena de quilòmetres per poder venir a atendre's.

Com?, amb carros, aprofitant el camions del peix, amb una mena d'autobús que no era més que una tartana plena de gent....

En aquest poble hi ha costum tribals, vol dir que hi ha catorze caps i ens hem de posar d'acord si no amb tots, amb la majoria, amb els que prenen les decisions. Sí, és un sistema complicat!

I amb quina llengua ens enteníeu?

En francès o amb wòlof que és la llengua que ells parlen. El president dels senegalesos de Mallorca en va fer un curset abans de partir, però el que més ens va ajudar varen ser els traductors de la Universitat de Dakar

Per què Senegal?

Es veu que n'Alfonso Jaume, el president de la ONG i un amic seu varen partir i anaven trescant amb la intenció d'arreglar dents on fos. Lompoul potser és un lloc com un altre, però les condicions de clima i d'atenció varen fer que es decidir muntar allà una base. Varen començar éssent dos i ara som més de seixanta cooperants.

Cada cooperant es paga el viatge i el menjar....i amb donacions particulars es compren els medicaments (moltes vegades es demanen a les farmacèutiques que et donen els medicaments que sense haver caducat, preveuen que no tendran sortida) , la benzina pels camions, i tot el que es necessita...

No hi ha ajudes oficials?

A vegades també n'hi ha. L'any passat després d'haver-hi anat la ONG es va presentar a un concurs del Govern Balear de projectes realitzats i tancats, i va anar be. Però, veus, enguany aquest concurs ja no hi és...

Quin sentiment tens quan fas el camí de retorn?

Hi ha una satisfacció interior molt gran de saber que has pogut ajudar a altres persones sense recursos.

D'altra banda hi ha les relacions amb el grup, conèixer gent nova, i més si és en situacions excepcionals sempre resulta agradós... però al veure que resta tant per fer, també t'embraga certa tristesa, diria que és un sentiment agredolç.

I Haití?

Uns dels metges que era a Senegal, venia d'Haití i ens va engrescar per preparar un projecte. En principi havíem d'anar a atendre nins orfes derivats de la catàstrofe, però després va arribar l'epidèmia del colera i varem canviar d'objectiu. Abans de partir varen ser unes setmanes fortes, de molt de trull: canviar medicaments, re orientar l'expedició...

Quan vàrem arribar allà ens varem trobar amb un infern, el caos. Va ser tremendo!. Ningú se'n cuidava de res, i a més va coincidir amb el període pre electoral. En un moment determinat, ens varem sentir utilitzats per motius polítics...no ens duien allà on hi havia més necessitat si no on a ells els interessava. Ho varem haver de tallar.

Fèiem una feinada en condicions pèssimes, ateníem entre dues-centres i tres-centes persones cada dia fent feina de sol a sol, entre altres coses perquè tampoc no disposàvem d'electricitat . Ens havien assegurat que a la base tendríem llum, aigua, connexió a Internet...idò res de res; ens cediren una barraca plena de goteres i de rates...

Davant això com reacciona el grup?

Els primer dies varen resultar molt forts, ens sentíem decebuts, sense menjar bé i amb pèsssimes condicions...varen sorgir certes tensions internes... però solament teníem dos camins, desfer l'expedició (amb tot el que suposava de tudadissa d'energia, il·lusió , temps de vacacions -una del grup havia deixat un contracte de feina-) o acceptar la realitat que teníem. Varem optar per aquesta segona opció, incrementant el sentit del humor de cara a les coses que ens passaven. Et desfàs o t'adaptes, no hi ha més camí; per sort en el grup hi havia gent molt positiva...

Senegalesos/Haitians. Quina diferencia vares trobar en la mirada de les persones?

Era diferent... l'esperança no era la mateixa. Senegal és pobre, a Haití a més de pobre havien sofert una catàstrofe i estaven tan afectats que, per molt que donessis, res els bastava. Estaven desesperats. En un moment determinat un grup de joves armats ens volien robar el medicament. Va ser molt fort...

Heu tengut notícies posteriors?

Si, en un moment es va pensar que les eleccions oferirien una possibilitat de canvi, però no, no va bé. S'han empobrit encara més. Reben molta ajuda però no s'hi pot fer res. Metges Sense Fronteres i la Creu Roja Internacional hi mantenen bases permanents, però hi ha tanta corrupció que no pots donar-lis res i això és el que més frustra...pots assistir però si ho hi ha un procés de canvi és com fer retxes dins l'aigua. No hi ha esforç per la seva banda. Es una dada contrastada per altres professionals, arquitectes, enginyers...la gent, allà, és mostra més interessada en fer negocis a curt termini que en refer el país, tot és interessat!.

Quan tornes, quin temps necessites per refer-te de l'aventura?

De Senegal em basten un quants dies, però d'Haití vaig haver de mester uns quants mesos. El sentiment d'impotència i de frustració és difícil de manegar.

I tornes a Senegal.

Si però enguany era diferent. Vaig ser la coordinadora de l'equip mèdic i era la meva responsabilitat cercar cooperants, medicaments... Ben diferent. El pes de la responsabilitat, d'altra banda, també et planteja interrogants: sabré estar a l'altura?, arribaran els medicaments?.

També hi ha l'adaptació a l'incertesa o a les coses inesperades, enguany ens vàrem topar amb casos de tinya i l'any passat no n'hi havia...es que allà no hi ha res...

Quedes escalivada?

No, de cap manera, hi tornaré. Enguany pel novembre tenia una altra oportunitat, però la deixaré passar, però l'any vinent si. Ho vull pensar, canviar algunes coses...

D'altra banda sempre et sents arropada, pels altres coordinadors, per l'equip, per la ONG...no m'he sentit gens sola.

Podries assenyalar coses positives i negatives del conjunt d'experiències?

Home el més positiu és el creixement com a persona. La satisfacció personal. I també el fet de conèixer altres maneres de viure i de pensar, tant de la gent d'allà com de les persones del grup.

Negatiu?. Potser el cost emocional. Afegeixes preocupacions a les ordinàries i, sobre tot, aquests sentiment de que queda molt per fer,, de que és difícil arreglar-ho per feina que hi facis... Un poc de tot!

Quin és el moment clau?

El moment en que sense pensar gaire t'hi tires de cap, malgrat desconeixer les condicions o si estaràs a l'altura...

Has passat mai por?

A Senegal no, a Haití si, el dia que varen pujar armats en el camió...

I com si va a Lampoul?

Palma-Madrid, després Madrid-Casablanca i Casablanca-Dakar. I després sis hores de bus!. Quasi un dia i mig de viatge

Sens dubte resten moltes preguntes per fer i respostes per escoltar, però aquí acabam la conversa, amb un ull en el rellotge perquè en breus moments ha de començar la feina a l'hospital. Tot un broll d'experiències les viscudes per na Catibel.

Caminar cap a la meta del creixement personal sempre resulta un repte i una aventura.