JAUME RIBAS

No sé qui va dir que la vida no era sinó un encadenament de petites decisions intranscendents... segurament si no haguéssim pactat amistat via Facebook  en Jaume seria aquell vell i respectat company amb qui varem compartir hores a Magisteri i eixides i converses a la pensió Jaume. A través de la premsa coneixia la seva ja llunyana elecció com a Diputat a les Corts Espanyoles; i a través de curtes i esporàdiques trobades, petites coses del seu viure, però res més.

En conversa virtual vaig conèixer “El casal esquerre” (Premi de narrativa Ciutat d'Eivissa, 2010) que em va fer arribar amb una bella dedicatòria.

La novel·la (vegeu una petita ressenya “lecturesreferides”) conta la història d'una família eivissenca des de poc abans del cop d'estat franquista fins arribar a l'ara. En Mateu, un dels fills, afiliat a la falange, corre aventures per Mallorca que després desfilaran en el record per passar-li comptes. Entre elles la de “l'amo de Son
Carrió, un vell que caminava amb dificultat...”

L'avinentesa, la referència creativa carrionera, el plaer de la lectura i l'aportació, en forma de buf en el caliu a la memòria històrica, conviden a la conversa

-Es un tòpic, però haurem de començar per aquí. Com es passa de la poesia a la novel·la?

La poesia de l'experiència que és la que he conreat fins ara i amb la que m'hi sent més identificat, tracta d'expressar una realitat, uns fets, una manera de sentir, d'una manera molt subjectiva, determinada pels sentiments en un moment concret. La novel·la permet abordar aquests mateixos fets des de una altra perspectiva, més objectiva, sense la càrrega sentimental de la poesia. Són dues maneres d'expressar-se complementàries i de cap manera excloents.

-Quins motius et portaren a triar aquest tema i no un altre?

El tema de la novel·la em ve suggerit per haver patit durant tota la meva vida el llarg silenci dels perdedors de la guerra civil. Resulta que el "rojos" que van fugir d'Eivissa  a causa de la guerra triomfaren i van fer carrera i diners a l'exili. En canvi els teòrics guanyadors passaren tota la vida avergonyits i en silenci a casa nostra. D'aquest silenci, d'aquest fracàs jo volia parlar. De les conseqüències morals d'aquella victòria i de l'enviliment dels seus protagonistes. De les repercussions econòmiques i del terrible retràs en l'aspecte cultural i de modernització que va significar la dictadura i que avui encara ens manté en una posició d'inferioritat respecte a altres democràcies. 

-En el teu cas, com es treballa una novel·la?

A partir de la idea inicial, que exigeix  uns protagonistes i una trama immersos en la vida real de l'illa d'Eivissa. En aquest cas una dona amb una certa cultura que es casa amb un hereu ric de la pagesia que desenvolupen la seva vida en el marc dels avatars del segle XX, la dificultat primordial era fer coincidir els fets històrics: monarquia, epidèmia del grip, dictadura, república, guerra civil etc. amb la peripècia personal dels protagonistes. Crear uns personatges convincents, amb forta personalitat, creïbles i amb reaccions lògiques que responguin al que jo creia que havia de ser una reacció normal en les seves circumstàncies.

Quan vaig començar a escriure la protagonista era una persona bastant frustrada i infeliç al seu món rural. A mitja novel·la, la meva filla psicòloga i un amic professor em van fer veure que una heroïna no podia ser una persona frustrada.

-Des de la concepció a la publicació, has canviat d'objectius?

 Els objectius han estat sempre els mateixos. Omplir el silenci de tota una generació amb paraules de la següent a fi de que la posterior pogués fer-se una idea del que havia estat la guerra civil i les seves conseqüències. Procurar que la descripció de paisatges, costums i fets històrics fos acurada, fidel a la realitat i contada el millor possible amb els escassos medis al meu abast. 

En realitat crec que em guiava una finalitat didàctica i això crec que es reflexa en el text.

-Xerrac, olibassa, tafones, lleixes, fòtils, asenades, plançons...és dona un ús del que podríem anomenar parlar eivissenc que evidencia la riquesa de matisos de la llengua catalana, (en contraposició a tots aquells que pensen que tot el que no es parla com jo parlo és imposició catalanista). Tu que en la teva època de Diputat (1982-1986) defensares la unitat de la llengua. Com veus, ara, la situació de la llengua?

Jo crec que el poble te molt clar quina és la seva llengua. A Eivissa capital hi ha un revifament molt interessant entre la burgesia i les classes benestants. A Palma, per contra gairebé tothom et parla castellà i si no els hi contestes en mallorquí segueixen parlant castellà com si res fos més natural. Els medis ofereixen una mica de tot. Excepte la SER i el grup PRISA que ens volen castellanitzar si o si, els altres col·laboren més o menys en la difusió de la nostra llengua. Per contra, em preocupa i molt aquesta nova generació del PP que ha sortit ara i no te cap empatx en dir que el castellà és la nostra llengua, que vol segregar escoles com si aquí fóssim una colònia del tercer món i fomenten la catalanofòbia més descarada que fins ara era patrimoni de quatre fatxes i deu ignorants. Per desgràcia hi ha encara entre nosaltres molta gent que per comoditat, auto-odi o auto-promoció canvia de llengua amb massa facilitat i aquest tipus de polítics pot fer-la canviar definitivament.

-Gairebé tothom en surt malparat: els desgarbats republicans, els aprofitats falangistes...

Després de llegir les memòries de Azaña queda clar que hi va haver excessos als dos bans durant la guerra civil, just abans de que esclatés i posteriorment durant el període repressiu. És evident que la crueltat i la vesània no eren patrimoni de ningú en exclusiva i tots la practicaren durant algun període de la guerra. Ara bé, uns defenien la legalitat republicana i els altres seguien a uns militars colpistes i per tant la motivació podia ser diferent. Però més que la violència en sí, m'interessaven les repercussions que aquesta podia tenir sobre la psicologia de les persones i això crec que queda clar en la desmoralització del pare, l'esfondrament de Mateu, la radicalització de Joan i la fugida cap el seminari de Vicent. També en els hàbits de la gent que tornen reservats, desconfiats, practiquen l'estraperlo i resen però és diria que no creuen en res que no sigui venal o comestible.

-Una família es des estructura per culpa de la guerra... la pèrdua dels valors tradicionals s'han de situar aquí o en el turisme de masses?

La guerra te unes repercussions evidents damunt qualsevol família una mica nombrosa sobretot a Eivissa on hi havia un hereu i els altres fills havien de campar pel seu compte. Però altra vegada m'interessava la part més amagada, aquella que no es sol escriure i que son les repercussions morals de l'afer. Es va imposar el preu únic, el control sobre els productes bàsics i això va comportar l'aparició del mercat negre, l'especulació, l'estraperlo, les cartilles de racionament (jo encara les he vist) i un llarg període de fam entre la població. Aquest campi qui pugui va tenir unes repercussions morals molt importants. La falsedat, la hipocresia, la generositat, la capacitat d'entrega i de sacrifici de moltes persones es va manifestar al mateix temps. També les vocacions religioses de molts joves que volien assegurar-se el menjar calent sense massa esforç són d'aquells anys.

Just quan començava a superar-se el període més intens de carestia i misèria apareix el fenomen turístic. Molts pagesos que no tenien ni idea de la indústria veneren grans finques de vegades a un preu irrisori per construir un hotel i en pocs anys saturaren les millors platges amb uns edificis lletjos i el resultat que tots coneixem. Tal vegada si no haguessin passat un període tan fotut no haurien tingut tanta pressa per canviar de medi de subsistència, però això vist el resultat és molt aventurat dir-ho .El cert és que avui ja no tenen ni finca ni hotel perquè l'han hagut de mal vendre a una multinacional del sector, que per a més inri sol tenir la seu a Barbados o a Trinitat i Tobago.

-Es veu que els polítics professionals no son sants de la teva devoció

Els polítics professionals són els que ens han portat a la situació d'emergència actual. A força d'anar del braç amb els bancs i especuladors, han acabat perdent el control damunt dels mateixos. Estam pagant els donatius, crèdits sense tornar i altres regals que rebien els partits polítics per fer la vista gorda damunt "els negocis" i beneficis que obtenia la banca fins l'esclat. 

-Ni tampoc els nous rics. Les fortunes eivissenques s'han fet tal com s'assenyala a la novel·la?

El darrer Rovira és un inútil i un delinqüent de poca munta. No és gens estrany que pensi viure traficant, amb el contraban o la tracta de blanques. Alguns capitals que es mouen per aquí s'han fet així, però eren delinqüents de molta més entitat que ell. Les altres fortunes s'han fet com per tot arreu, treballant o especulant molt.

I aquí acaba la conversa escrita, virtual amb l'autor de la novel·la. Però el tema no es pot tancar, ha de restar obert, puix les novel·les s'escriuen per ésser llegides.