Diu la cultura popular que les
mare de deus externes són les mes apreciades... i, en contraposició
els teòrics de la felicitat assenyalen que un dels camins per
arribar-hi és saber apreciar i valorar el que tenim a l'abast,
aquestes persones i petites coses que ens volten cada dia...
No sé si la tradicional
sornegueria pagesa es podria interpretar com una manera d'amagar
voluntàriament l'ésser i de defugir dels compromisos propers i no
desitjats, per poder lloar el que es sent estrany i llunyà, que és
el que acostumam a fer.
Mirem aprop i valorem les
persones que tenim al costat!
Qui, trescant, va suggerir la
present conversa, va ser en Felip “Blau” que, com qui nou diu
res, va assenyalar que ens pocs anys en Pere i na Maria s'havien
convertit en referents en el mon de l'excursionisme illenc, i per
assentar l'afirmació assenyalà: “basta veure com els escolten i
els tenen en consideració els altres grups d'excursionistes quan ens
veim a les trobades anuals”. I tot de banda una cosa coneguda i
comentada per tots els Trescadors: “no hi ha manera de repetir una
excursió”, puix la que és fàcil es pot convertir en llarga i la
coneguda es pot orientar per altres paranys...
D'on
surt l'afecció a la muntanya?
De la muntanya ets o no ets,
comences un bon dia i si t'agrada un poc hi tornes, si no no .
Els
trescadors neixen a l'any 2005, abans hi havia afeccions diguem-ne
mes individuals... quan vareu començar vosaltres?
Pedro: De jove anant a escola per
La Salle de Manacor hi havia un "Germà" que ens treia a
fer alguna volta de tan en tan, acampades per Lluc i alguna sortida
per Pirineus...
Pedro
i Maria: Acabats de casar i vist que tinguérem ses nines de molt
joves, els caps de setmana i els ponts que podíem, agafàvem les
"tendes de campanya" i patíem a qualsevol lloc, no hi
havia tantes prohibicions i quasi a qualsevol lloc podies muntar i
passar un parell de dies. Ja d'un
poc més grans, quan elles pogueren caminar un poc més, ses sortides
varen ésser un poc més de caminar. Al cap d'un temps alguna sortida
amb els de l'ajuntament i alguna esporàdica tot sols.
L'any 2005, com has comentat abans, na Maria i les nines començaren
a anar amb els Trescadors, les nines ja podien aguantar bé les
excursions i així partiren, jo vaig començar un poc més tard,
després de sa temporada de caça (no és que no fos per la
muntanya).
Quins
eren aquells primers motius?
Tranquil·litat?.
Desconnectar un poc de la rutina setmanal, gaudir un poc dels
llocs meravellosos de l'Illa...passió.
De
l'iniciació a ser referents i guies de muntanya.
Com es passa d'un lloc a l'altra?
No
ens consideram referents ni guies de muntanya. Referents per què?
Els indrets sempre han estat allà, només és anar-hi des des
d'un lloc o bé pe l'altre, per trobar coses noves no poden anar pels
camins clàssics, molts de pics s'hi ha d'anar sense camí o bé per
camins esbaldregats. Guiatge no, només un grapat d'amics que
van d'un lloc a l'altre, el que té un poc d'idea del camí tira per
davant.
I de l'excursionisme als
torrents?
La
qüestió és cercar noves fronteres, Fins on podem arribar?. La
iniciació als torrents va ser cosa de na Maria, l'hi feia ganes fer
un curset de barranquisme, i, per no deixar-la tota sola també "m'hi
va apuntar", després del curs el més difícil era integrar-nos
dins un grup, cosa que no aconseguirem, ja per falta de coincidències
o bé pels grups que
normalment no poden ser nombrosos, entre quatre i sis persones com a
molt quan és fan torrents amb aigua. Al curs del segon nivell ja era
a jo, a qui li feia més ganes seguir avançant dins aquest mon.
Llavors gràcies a internet i quatre telefonades anàrem fent nous
amics per anar avançant.
Com definiria la vostra
situació avui en relació a la muntanya, Pedro?
Un
espai per gaudir i
conservadora, intentar no deixar petjada per on es passa.
I tu Maria?
Acollidora i relaxant. un lloc on
només ets tu i l'entorn que t'envolta.
Quina seria l'experiència
singular que més recordau
Maria: La primera vegada que
vaig fer vivac. Sempre abans havíem dormit a dins tendes i aquesta
vegada estàvem fent la travessa d'Andratx a Pollença i el lloc
elegit per passar el vespre va ser la Mola de son Pacs, La nit era
freda, un parell de dies abans havia nevat i la
temperatura voltava els 3 graus. La sensació de passar la
nit al ras va ser inoblidable.
Pedro: La sensació d'altura a les
parets de muntanya, quan escales o baixes per un salt, arriba un punt
on no veus la diferència entre la paret i el sol, l'entremescles, és
a dir, no veus el terra on és.
I la que heu passat mes pena?
Pedro: Al Salt de Son Nebot, no
per jo, si no pels altres. El primer pic que el vaig fer vaig anar-hi
tot-sol (cosa que no s'ha de fer mai), però vaig passar gust de
fer-lo, fent aturades per intentar treure una fotografia un poc bona
i gaudir de les vistes. Ja el segon pic que vam anar-hi érem set (si
mal no record) i vaig passar una penada pels altres, la veritat que
és un bot que escarrufa...
Maria: El salt de son Nebot. Estar
penjada a un volat amb 150 metres baix meu, sense veure on m'havia
d'aturar i no sabre si seria capaç d'aturar-me i fer el
passamans a 100 metres d'alçada a una paret totalment vertical ,
l'adrenalina es va convertir amb inseguretat i per uns minuts vaig
passar una penada. La segona vegada no va ser igual, però
l'adrenalina va estar present durant to el bot.
Que vos ha aportat aquesta
afecció a la muntanya?
Maria:
m'ha ajudat a descobrir-me a
mi mateixa, saber on son els meus límits i les ganes de superar-me.
El més important que m'ha aportat son les múltiples amistats.
Companys que tal vegada a la vida rutinària, no tenim res en comú,
però que compartim una cosa molt important la passió per la
muntanya.
Pedro: Un mon on tots som iguals.
Amistats, com bé diu na Maria, de tots el indrets de Mallorca, i,
sobretot, esperit de superació d'un mateix.
Pedro: Coneixements per caminar no
n'han de mester, basten unes bones cames i tenir poca peresa, per no
dir gens. Amb un bon mapa i una brúixola dins Mallorca no hi ha
problemes per poder sortir-ne de qualsevol situació, sempre i quan
no s'enfilin a segons quins llocs.
Pedro:
Diferències en aquests anys només ni ha una, de cada sortida que
intentam fer (algunes no surten a la primera) ens posam el llistó un
poc més alt per veure si el superam, així, poc a
poc al llarg dels anys hem arribat a un nivell que no ens pensàvem
mai aconseguir, però com he comentat abans, si no tens peresa de fer
ses coses sempre te'n ensurts..
Maria:
El coneixement del lloc és una gran avantatge i una
seguretat a l'hora de fer les excursions. I com diu en Pedro la
diferència que veig són les ganes de superació personal i de
conèixer
més llocs, camins, passos, torrents...
Des
de la vostra experiència quines orientacions donaríeu
als principiants?
Gaudir
de la muntanya dins les vostres possibilitats, no hi ha coses
impossibles de fer, només és fer-se
d'una manera o l'altra, sempre amb un punt més alt del que cal
de seguretat, abandonar si no és veu fiable; sempre hi ha dies
per tornar-ho provar. Cercar informació de la ruta o la activitat
que es vulgui fer, de forma prèvia i, sobre tot,
ser respectuosos amb l'entorn i no deixar rastre per allà
on es passa..
En el correu adjunt a la
tramesa de la conversa insisteixen en que no son referents de res que
els agrada anar d'excursió però que no tenen res d'especial que
requereixi una conversa i que dins el poble hi ha molta gent més
experimentada en el tema muntanyenc. Particularment m'agrada que
pensin i sentin d'aquesta manera, puix partesc del convenciment que
solament des de la modèstia i el realisme es pot avançar. Però puc
testimoniar, com molts d'altres el seu creixement i evolució: des
del mon de la fotografia al coneixement de la llengua, des de la
recerca constant de nous camins i paisatges a la introducció del
barranquisme, des de la seva relació amb gent professional de la
muntanya a la cura i atenció de tots els detalls perquè el grup es
senti atès...
Potser
hi ha altre gent coneixedora de la muntanya (i
mes converses a fer) però, sens dubte, l'evolució i aportacions
d'aquesta parella resulten ben singulars.
